La terra posseeix l’esperit de la pobresa,
la força misteriosa de la terra és aquest esperit.
Perejaume
ORACIÓ
Mare antiquíssima amb reverència
i ple d’ignorància
perquè sóc mascle
vull recordar-me
que m’has parit amb sang i xiscles
obrint les cames i sola al món
i això cap home per molt que digui no ho sabrà fer
per això t’estimen
per això t’adoren
per això t’adormen
per això et torturen
n’hi ha per cagar-se’n qui els ha parit
marassa antiga, dona salvatge
falda amorosa, germana meva, nena però nena, àvia del món.
Enric Casasses
A tot ésser l’abraça un sol espai: el buit
interior de l’univers. Quietes, les aus volen
a través de nosaltres. Oh, vull créixer,
miro cap a fora, i en mi està creixent l’arbre.
Rainer Maria Rilke
FILOSOFIA
TRASCENDENTAL
De l’aglà ve el roure
del roure l’aglà…
Eix cércol de vida
l’Infinit traçà
i el poder de l’home
mai l’esborrarà.
Que lluiti, que bregui!
Progrés, canvis? Bah!
Passats deu mil segles
de l’esforç humà
l’aglà farà el roure
i el roure l’aglà.
………………………………..
Això ardit, rumia,Víctor Català.
Víctor Català
BOSC
Recorda. Cinc nivells.
Terra i vida obscura.
Una heura profusa.
I ella. Damunt d’ella
l’aranya oscil·lant,
la vespa frement
i tu. L’esbarzer
a frec teu, infecte
rovell. Cinc nivells
d’un solatge espès
d’instints ensonyats.
I tot al voltant,
projecte de llum
cansat o inexpert,
vèieu enfilar-se
les soques dels roures.
Res no hi confiava,
però et vas girar
furtiu, ulls beguts.
Un instant d’aguait
i, brusc-excitades
com nervis, les branques
van reïnar sofre
de sol hivernal.
Gabriel Ferrater
Estripàvem els parracs
per sortir-nos de la mida,
Obedients a allò que crida
amb la parla dels xerracs.
En un fart de lligar sacs
continguts de molta vida
desfermàrem a l’eixida
cadascun dels nostres mags.
Respirant, fes-te major,
fa el lladre que estalona
mentre tu fas la cançó
del retorn a la rodona
sense lloc ni sense estona
se’t fa clara la funció.
Oriol Sauleda
De les vores dels camins
l’escardot en fa jardins,
més qui les veu ses flors morades!
En els boscatges deserts
el merlot dóna concerts,
més qui les sent ses passades!
Déu te do flors, escardot!
Déu te do cançons, merlot!
Guardi-us Déu, sublims artistes,
que esclateu joiosament
en cançons que ningú sent
i en flors que no han d’ésser vistes!
Apeles Mestres
QUAN ES DESPERTEN
Fes, poeta, un esforç per retenir-les,
per molt poques que siguin les que s’estan immòbils,
les visions del teu desig.
Posa-les, mig ocultes, dins de les teves frases.
Fes, poeta, un esforç per conservar-les,
quan es desperten dins del teu cervell
de nit, o en l’esclat del migdia.
Konstantinos Kavafis
Traducció de Joan Ferraté
L’oratge del pla
ascendeix per la vall
i em parla de vosaltres.
Temps ha, que sé
dels vostres neguits urbans.
Encara hi sou a temps
d’esdevenir tendrums
i fondre-us amb la nit boscana.
Ah!, si sabéssiu
del baf voluptuós
de la fageda.
Del fueteig
violent però dolç
de la ventada.
De l’escalf
de la terra llaurada.
Del llenguatge silent
de la muntanya.
Martí Boada
DOMINI MÀGIC
Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar
Joan Vinyoli
PITÓ
He crescut enroscada al sagrament
de la terra palpitant,
una força entre altres forces
en el joc aquest d’empentes
i cruels afinitats.
El fang va ser fang
fins que es confongué amb el fang
i es tornà somni.
Soc de difícil
datació.
Mai no he deixat de tocar mare,
arena fina o roca dura m’és igual,
jo m’arrossego i com que no tinc dits
ni mans ni braços ni cames ni peus
amb els seus dits, no sé ni vull comptar
el nombre d’escates que em revesteixen
i em fan invencible.
Soc presumida,
sobretot quan mato. És el plaer
de veure’m reflectida al mirallet obscur
de la vida que cedeix amb un cruixit
que estronca la pregària.
Després,
engolir i pair molt lent.
Em corre per dins,
diàfana, una sang feta de veus que diuen
coses que han passat, que passen ara
o que passaran més tard,
però no me les escolto.
Guim Valls
Si la lluna et fa un petó
ja pots dir al sol que aquí
la poesia fa camí.
Rosa Sans
Hi ha l’arbre, sobretot, hi ha l’arbre que camina
a través de les hores, els éssers i les pàtries
seguit de flores àrtiques (sé molt bé que existeixen),
hi ha l’arbre que camina amb vent i ocelleria,
ric de sabes i fulles que serven remors òrfiques,
gegant de les paraules que el llebeig santifica,
peligrí d’una aurora que neix agenollada,
hi ha l’arbre que segueixo, despullats d’anys i exili…
Agustí Bartra
LLEBRÍCIA I TORTUGÀLIA
Qui camina i va distret
no pot veure on posa els peus
i ha d’avançar fent lenta passa;
però també es fa sa saber
que molt llebre s’ha de ser
per saltar llamps i no enrampar-se.
Qui camina amb el cap cot
bo i mirant on posa els peus
pot avançar llençant la passa;
però també es fa sa saber
que tortuga s’ha de ser
per saltar el temps i no enganyar-se.
Qui mira lluny pot caure a prop
qui mira a prop no cala lluny
més valdrà, per tant -dic jo-
no mirar enlloc
i anar veient
què passa
a cada passa.
Pau Riba
Posant nom a cada home l’allisteu
i després per la llista el coneixeu.
Qui hi mira ben endins troba quelcom
que fuig de tota llista i no té nom.
Johann Wolfgang von Goethe
Traducció de Joan Maragall
FÈRTIL
Al bosc on hi ha la deu, tot és silenci.
Camina la poeta amb les mans buides,
pitjant amb gratitud la terra fèrtil.
Poeta són els arbres. Poeta són les ombres
i el sol que broda l’aire. Camina la poeta.
S’hi perd i s’hi retroba. Somia certitud.
I s’atansa a la deu, la deu que és mare.
Pren l’aigua amb les mans buides,
rebent amb gratitud la parla fèrtil.
I el gran silenci.
Laia Noguera
AMOR DELS AMORS
T’enyoro només si cantes que cantes
que fugirem dels lleons i els lleopards,
que creuarem el jardí de les nogueres,
que en l’ull de cap a dins hi haurà serena
i en el de fora el seny ple de rosada,
que mirarem si a cor obert la vall rebrota,
que farem nit per les masies
i que al matí, a sol ixent,
te’n tornaràs sempre a muntanya,
sempre corrent, com la gasela.
Blanca Llum Vidal
CORBES (A LA RIERA DEL TENES)
Fent camí, sorteges corbes,
trasteges cordes d’una vella guitarra, desitges coses
impossibles,
festeges que vols viure en pau.
Continues amb el so
uaaahhhh,
de la tribu.
I el sol, en caure ple,
t’il·lumina la cara vermella
i aclara un somriure serè
sincer que diu:
—no t’apartis de mi.
Dia, lluna, nit, impertorbable.
Treu-me de sobre la tremolor infinita, vull seguir mirant
i escoltar aquest so, uaaahhhh, imponderable.
Xavier Marí
Pujaré la tristesa dalt les golfes
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat,
el catipàs vençut, la tarlatana vella.
I baixaré les graus amb vestit d’alegria
que hauran teixit aranyes sense seny.
Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria Mercè Marçal
La Deessa Blanca
Els sants la ultratgen, igual que els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los, embarcàrem
i la buscàrem per remots indrets:
i la desitjàrem per damunt de tot,
germana dels miratges i de l’eco.
El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic, tossut,
cercant-la dins el cràter del volcà,
entre icebergs, o en el traç esborrat
més enllà de la cova dels set nans:
el seu front ample és blanc, com de leprós;
els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins als malucs.
La saba agitarà, al bon temps, el bosc
tot celebrant la gran Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el novembre
l’estació crua sentim tan fort la
magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i crueltats,
indiferents d’on caigui el proper llamp.
Robert Graves
Traducció Josep M. Jaumà