La deesa blanca

LA DEESSA BLANCA

Els sants la ultratgen, igual que els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los, embarcàrem
I la buscàrem per remots indrets:
la desitjàvem per damunt de tot,
germana dels miratges i de l’eco.

El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic, tossut,
cercant-la dins el cràter del volcà,
entre icebergs, o en el traç esborrat
més enllà de la cova dels set nans:
el seu front ample és blanc, com de leprós;
els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins als malucs.

La saba agitarà, el bon temps, el bosc
tot celebrant la gran Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el novembre -l’estació crua-
sentim tan fort la magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i crueltats,
indiferents d’on caigui el proper llamp.

Robert Graves

Vaig anar al bosc

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d’aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l’energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la seva mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món.

Henry David Thoreau

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar

Joan Vinyoli

El temps kairològic, el temps de les oportunitats

Estimar és l’eterna innocència,
i l’única innocència és no pensar…
Alberto Caeiro

Colitjos. Silene vulgaris

En la nostra societat, el temps s’entén com una línia de segons, minuts, hores i dies que se succeeixen com soldats, un darrere l’altre… Els antics coneixien i veneraven un segon temps, més fonamental i profund: Kairós, el temps de les oportunitats que s’obren a cada moment. 

El temps ha deixat de ser una línia recta
per esdevenir un corriol per paratges desconeguts

El temps kairològic ens porta a escoltar allò que cada moment expressa. Kairós significa el moment just. No es tracta de cap temps quantitatiu, sinó del temps qualitatiu de l’ocasió, l’experiència del moment. És el temps de la creació, del fer, de la poesia…

Païm el menú d’aquest viure incert

Tots experimentem la sensació que ha arribat el moment oportú per a dur a terme alguna cosa. Que hi ha una hora per sembrar i un altra per collir. Una per parlar i una altra per al silenci… Cada moment té la seva qualitat única, donada pels astres, les estacions i el moviment de la vida que batega a dins i a fora.

El present va en bicicleta i de baixada cap a mi

Kairós ens demana observació i ens ensenya que cal respectar la vida que es construeix en xarxes. Tots els temps i totes les energies conflueixen a cada instant i fan que sigui sagrat. Cada moment ens obre les portes cap a la vida, la poesia i a nosaltres mateixos. Atents al Kairós podrem veure com floreix l’ànima.

Text: Llunarbori 2019. Andri Stahel i Elena Sixto
Versos: Elena Sixto del poemari: S’illa de la calma ::www.lafresca.net/poemes::

Arrelar-se al temps

Els roures comencen i acaben a l’arrel, però també a les fulles, amb art de bellugueig. Són esperit que es mou, sense canviar de lloc. I així, la resta d’arbres.
Lluís Calvo

Aprendre dels Arbres. Que ens surtin arrels del cap. I que allà on estem, on estimem, hi creixin flors. Aprendre a escoltar el ritme de la vida, no voler córrer, anar a poc a poc, clavant l’arrel lentament més fonda. Refer-nos de les pedregades. Esclatar d’alegria amb l’aigua regalada. Nodrir-se de la trencadissa de roques al pas de la vida. Sentir que som part de la terra, com un bolet que hi creix. El bolet neix d’una invisible i extensa xarxa de relacions. De simbiosis i florides amagades.

Protegir la vida com l’escorça abraça la saba, com la pell guarda el fruit. I fer llavors, perquè volin, perquè trobin la clariana enmig del bosc i es realitzin en la proesa de l’humus.Créixer com li plagui al vent, com vulgui la pluja. I aprendre a deixar anar i saber-se donar. Que la primavera arribi sempre amb la innocència de descobrir-se nou. Amb la timidesa de les primeres fulles.

Bellugar-nos en la quietud. Estremir-se amb un raig de sol enmig l’obaga. Amb pèls suaus a les fulles, empapar-se de la rosada fresca del matí. Amarar-nos de saó. Del brot tendre, fer-ne fusta. De la ferida, noves branques. Del moment oportú, les flors.

I, sobretot, aprendre a sentir-nos les arrels. Saber que pertanyem al lloc d’on som. I no a l’inrevés. Reconèixer que tot hi és perquè hi ha de ser, i que no hi ha res que no formi part del present. Tot està unit. Tot, ara i aquí. Com un regal únic i irrepetible. I profundament, a cada moment, cercar la llum i nodrir la terra que ens sosté. Que la vida vol viure. I la vida és sàvia. Així, potser, podrem arribar a intuïr el xiuxiueig de…

Text: Llunarbori 2018