La batalla dels arbres

Les copes dels faigs
últimament han brotat
canvien i renoven
el seu caduc estat.

Quan el faig prospera,
encara que encanteris i lletanies
embullin les copes dels roures,
hi ha esperança per als arbres.

He despullat la falguera, de qui conec tots els secrets,
el vell Math ap Mathonwy
no en sabia pas més.

Ja que Déu m’ha dotat  amb nou menes de facultats,
de nou menes d’arbres
sóc fruit de fruits recol·lectats:

prunera, codonyer, nabius,  morera, gerd, perera,
cirerer negre i blanc
en mi participen, i la servera.

Des de la meva seu a Fefynedd,
una ciutat de murs valents,
veia els arbres i les coses verdes
passant ràpidament.

Apartant-se de la felicitat bonament havien après
a ser les formes principals
de les lletres de l’alfabet.

Els viatgers s’astoraven,
els guerrers s’espantaven
davant la represa de conflictes
que els va causar Gwydion.

Sota l’arrel de la llengua
una lluita ferotge,
i una altra darrere el cap,
igual de salvatge.

Els verns a primera fila
van iniciar la batalla.
El salze i la moixera
van tardar a formar-se.

El boix grèvol, verd fosc,
amb decisió es va plantar;
armat amb puntes de llança
que fereixen la mà.

Amb el trepig del ràpid roure,
cel i terra tremolaven:
“Fort guardià de la porta”
el seu nom en cada llengua.

Gran era la gatosa en la batussa
i l’heura en floració;
l’avellaner n’era l’àrbitre
en aquest temps fascinador.

L’avet era esquerp i feréstec,
el freixe era cruel,
sempre directe al cor
sense desviar-se’n un pèl.

El bedoll, tot i ser noble,
va fer tard en armar-se,
no va ser per covardia
sinó pel seu alt llinatge.

El bruc consolava
als qui estaven esgotats,
els pollancres persistents
van quedar ben esberlats.

Alguns s’abandonaven
en ple camp de batalla
pels forats que l’enemic
amb fúria els causava.

Molt furiosa era la vinya,
amb els oms com a seguidors;
jo l’enalteixo amb força
davant dels governadors.

Forts capitans eren l’aranyoner
que té un fruit llanguit
i el poc estimat arç blanc
que porta el mateix vestit.

La canya perseguia veloç
la ginesta amb la brotada,
i l’argelaga fou matussera
fins que no va ser domada.

El teix que escampava dots
quedà moix al marge de la lluita,
amb el saüc que crema lent
entre focs que fan la cuita.

La sagrada pomera salvatge
va riure orgullosa
des del Gorchan de Maeldrew,
a la pedra rocosa.

Aixoplugats restaven
l’olivereta i el lligabosc,
inexperts en la guerra,
i el pi respectuós.

Però jo, tot i menystingut
perquè no era gran,
vaig lluitar, arbres, per vosaltres
a Goddeu Brig, amb afany.

_{Traducció al català: Elena Sixto i Bego Ricart}