La deesa blanca

LA DEESSA BLANCA

Els sants la ultratgen, igual que els prudents,
guiats per l’ideal d’Apol·lo déu…
Per això, menyspreant-los, embarcàrem
I la buscàrem per remots indrets:
la desitjàvem per damunt de tot,
germana dels miratges i de l’eco.

El no quedar-nos fou virtut,
seguir el nostre camí heroic, tossut,
cercant-la dins el cràter del volcà,
entre icebergs, o en el traç esborrat
més enllà de la cova dels set nans:
el seu front ample és blanc, com de leprós;
els ulls, blaus; els llavis, glans de moixera;
els cabells, rulls de mel fins als malucs.

La saba agitarà, el bon temps, el bosc
tot celebrant la gran Mare-Muntanya,
i cada ocell cantarà per a ella;
però nosaltres, fins quan ve el novembre -l’estació crua-
sentim tan fort la magnificència de la seva nuesa
que oblidem traïcions i crueltats,
indiferents d’on caigui el proper llamp.

Robert Graves

Vaig anar al bosc

Vaig anar al bosc perquè volia viure a consciència, per fer front únicament als fets essencials de la vida i veure si no era capaç d’aprendre el que aquesta tenia per ensenyar-me i no trobar-me que, just abans de morir, veiés que no havia viscut. No volia viure el que no era vida, perquè viure és un tresor; tampoc no volia viure resignat si no era del tot necessari. Volia viure una vida a fons, ben espremuda; viure amb l’energia i la senzillesa espartana necessàries per eliminar tot el que no era vida, obrir-me camí i viure al límit, arraconar la vida i reduir-la a la mínima expressió i, si em resultava mesquina, obtenir-ne tota la seva mesquinesa genuïna i donar-la a conèixer al món.

Henry David Thoreau

Domini màgic

Despunten crits de fulles en els arbres,
esquinça un vol de grius el capaltard
i la muntanya, amb blau recolliment
crepuscular, porta a la falda humil
un davantal de blats encara tendres.
M’allunyo dels embruixos del ponent,
esvento les recances i les cendres
i de l’antiga troca tallo el fil.
Pasturen per la nit roques i cabres,
el riu encès es precipita al mar,
l’espai vermell s’omple de llamps com sabres;
domini màgic, regne sublunar

Joan Vinyoli