Arrelar-se al temps

Els roures comencen i acaben a l’arrel, però també a les fulles, amb art de bellugueig. Són esperit que es mou, sense canviar de lloc. I així, la resta d’arbres.
Lluís Calvo

Aprendre dels Arbres. Que ens surtin arrels del cap. I que allà on estem, on estimem, hi creixin flors. Aprendre a escoltar el ritme de la vida, no voler córrer, anar a poc a poc, clavant l’arrel lentament més fonda. Refer-nos de les pedregades. Esclatar d’alegria amb l’aigua regalada. Nodrir-se de la trencadissa de roques al pas de la vida. Sentir que som part de la terra, com un bolet que hi creix. El bolet neix d’una invisible i extensa xarxa de relacions. De simbiosis i florides amagades.

Protegir la vida com l’escorça abraça la saba, com la pell guarda el fruit. I fer llavors, perquè volin, perquè trobin la clariana enmig del bosc i es realitzin en la proesa de l’humus.Créixer com li plagui al vent, com vulgui la pluja. I aprendre a deixar anar i saber-se donar. Que la primavera arribi sempre amb la innocència de descobrir-se nou. Amb la timidesa de les primeres fulles.

Bellugar-nos en la quietud. Estremir-se amb un raig de sol enmig l’obaga. Amb pèls suaus a les fulles, empapar-se de la rosada fresca del matí. Amarar-nos de saó. Del brot tendre, fer-ne fusta. De la ferida, noves branques. Del moment oportú, les flors.

I, sobretot, aprendre a sentir-nos les arrels. Saber que pertanyem al lloc d’on som. I no a l’inrevés. Reconèixer que tot hi és perquè hi ha de ser, i que no hi ha res que no formi part del present. Tot està unit. Tot, ara i aquí. Com un regal únic i irrepetible. I profundament, a cada moment, cercar la llum i nodrir la terra que ens sosté. Que la vida vol viure. I la vida és sàvia. Així, potser, podrem arribar a intuïr el xiuxiueig de…

Text: Llunarbori 2018