La màgia dels arbres

La màgia —que no és sinó un altre nom de la poesia— sempre ha servit per invocar misterioses relacions; ens remetem als orígens.
Joan Brossa

Toquem fusta perquè venim dels arbres.
Som natura. I ells són l’expressió d’allò més sagrat.
Ens ho recorden creences ancestrals que la tradició oral i el saber popular han anat perllongant en el temps.

Els arbres, les plantes i les herbes van tenir una gran importancia pels antics celtes. Creien que la naturalesa estava animada i penetrada de forces i energies. Cada arbre posseïa un esperit propi i era un nexe entre el món diví i el món dels homes. Els druides tenien un alfabet màgic, l’alfabet Ogham, les lletres del qual eren la inicial del nom d’una sèrie d’abres i arbusts sagrats i plens de simbolisme.

Els temples i les escoles eren el bosc. El nemeton era un bosc sagrat d’arbres. Al centre dels rituals druides hi havia el roure. Símbol de coneixement i poder. Si en el roure hi creixia el vesc significava que els déus vivien dins seu. La poda del vesc es feia el sisè dia del cicle lunar. El druida tallava les branques amb una falç d’or. La falç d’or tenia símbols lunars i solars. L’or com a símbol del sol i la falç com a símbol de la lluna.

El vesc representava la immortalitat, la força sempre fresca de la vida, ja que mentre a l’hivern totes les altres plantes es troben en un estat de quietud, el vesc porta fruits blancs, símbol de la força juvenil i la vida eterna.

Als arbres se’ls respectava com a éssers divins de connexió entre el cel i la terra.

bedoll
Simbolitza la puresa. És un arbre pioner, associat al Sol. Significa el retorn de la primavera i l’eterna joventut. Consagrat a l’amor, la bellesa i la fertilitat.

servera
Expressa la màgia de la natura que murmura els secrets de l’Altre Món. Un arbre protector que els druides utilitzaven per invocar els esperits benèfics.

freixe
En la mitologia nòrdica, l’arbre del cosmos és un immens freixe, Yggdrasill. De les seves arrels emana la font que omple el pou del coneixement.

vern
Representa els valors de la Deessa. És l’arbre de la resurrecció i la voluntat. Fou el bruixot de tots els boscos i l’arbre més fogós de la batalla.

salze
Consagrat a Hécate, a Hera, Persèfone i a Circe. És l’arbre de la inspiració. Posseït per la Lluna, expressa el saber de les seves fases. Associat a les bruixes.

arç blanc
És la llar de les fades. La dualitat entre les flors i les espines ens doten d’equilibri. Lligat a la celebració de la fertilitat de la mare Terra de les festes de Maig.

roure
Simbolitza la unió del cel i la terra. Consagrat a Zeus, Júpiter i Hèrcules. Venerat enormement pels druides, a sota seu celebraven rituals i ensenyances.

boix grèvol
Entre tots els arbres que hi ha el bosc, el boix grèvol és el rei sagrat en les festes saturnals del solstici d’hivern. Li correspon el regne lunar. Consagrat a les fúries.

avellaner
És l’arbre de la saviesa, de l’art poètic i de l’endevinació. Consagrat a les fades. És protector i atrau als éssers màgics, la fertilitat i l’abundància.

vinya
Consagrada a Dionís, déu del teatre, la rauxa i les festes. Osiris va ser el déu egipci que va ensenyar a cultivar la vinya als homes. Font d’inspiració de poetes.

heura
Simbolitza la renovació del cicle. Relacionada amb el culte de Dionís, les mènades, éssers femenins que l’adoraven, anaven vestides amb fulles d’heura.

canya
Símbol de sobirania. Consagrat a Cerunnos, el déu banyut, de la fertilitat, la regeneració i l’abundància, i també el déu Pan, sàtir grec, dels boscos i dels llocs naturals. Símbol de sexualitat masculina.

saüc
Ens recorda el valor de les dones com a creadores i guardianes dels dons de la vida. Associat a les ànimes en pau. Inspira saviesa i respecte.

teix
És l’arbre de la Vida i la Mort. Associat amb el renéixer i la llarga vida. Simbolitza la fertilitat eterna.

La batalla dels arbres

Les copes dels faigs
últimament han brotat
canvien i renoven
el seu caduc estat.

Quan el faig prospera,
encara que encanteris i lletanies
embullin les copes dels roures,
hi ha esperança per als arbres.

He despullat la falguera, de qui conec tots els secrets,
el vell Math ap Mathonwy
no en sabia pas més.

Ja que Déu m’ha dotat  amb nou menes de facultats,
de nou menes d’arbres
sóc fruit de fruits recol·lectats:

prunera, codonyer, nabius,  morera, gerd, perera,
cirerer negre i blanc
en mi participen, i la servera.

Des de la meva seu a Fefynedd,
una ciutat de murs valents,
veia els arbres i les coses verdes
passant ràpidament.

Apartant-se de la felicitat bonament havien après
a ser les formes principals
de les lletres de l’alfabet.

Els viatgers s’astoraven,
els guerrers s’espantaven
davant la represa de conflictes
que els va causar Gwydion.

Sota l’arrel de la llengua
una lluita ferotge,
i una altra darrere el cap,
igual de salvatge.

Els verns a primera fila
van iniciar la batalla.
El salze i la moixera
van tardar a formar-se.

El boix grèvol, verd fosc,
amb decisió es va plantar;
armat amb puntes de llança
que fereixen la mà.

Amb el trepig del ràpid roure,
cel i terra tremolaven:
“Fort guardià de la porta”
el seu nom en cada llengua.

Gran era la gatosa en la batussa
i l’heura en floració;
l’avellaner n’era l’àrbitre
en aquest temps fascinador.

L’avet era esquerp i feréstec,
el freixe era cruel,
sempre directe al cor
sense desviar-se’n un pèl.

El bedoll, tot i ser noble,
va fer tard en armar-se,
no va ser per covardia
sinó pel seu alt llinatge.

El bruc consolava
als qui estaven esgotats,
els pollancres persistents
van quedar ben esberlats.

Alguns s’abandonaven
en ple camp de batalla
pels forats que l’enemic
amb fúria els causava.

Molt furiosa era la vinya,
amb els oms com a seguidors;
jo l’enalteixo amb força
davant dels governadors.

Forts capitans eren l’aranyoner
que té un fruit llanguit
i el poc estimat arç blanc
que porta el mateix vestit.

La canya perseguia veloç
la ginesta amb la brotada,
i l’argelaga fou matussera
fins que no va ser domada.

El teix que escampava dots
quedà moix al marge de la lluita,
amb el saüc que crema lent
entre focs que fan la cuita.

La sagrada pomera salvatge
va riure orgullosa
des del Gorchan de Maeldrew,
a la pedra rocosa.

Aixoplugats restaven
l’olivereta i el lligabosc,
inexperts en la guerra,
i el pi respectuós.

Però jo, tot i menystingut
perquè no era gran,
vaig lluitar, arbres, per vosaltres
a Goddeu Brig, amb afany.

Traducció al català: Elena Sixto i Bego Ricart

‘La batalla dels arbres’ és un poema antic (s.XIII) de la literatura celta atribuït al bard Taliesin, figura llegendària. Conegut amb el títol de ‘Cad Goddeau’, és un poema que conté les idees bardes dels arbres sagrats. Un exemple del xifrat druídic utilitzat per transmetre oralment aquesta sort de saber arbori.

Aquesta és la reconstrucció de Robert Graves i no pretén ser de cap manera una versió definitiva del poema. Segons la seva interpretació, no es tracta d’una batalla física, sinó d’una confrontació espiritual, una disputa amb què es van imposar unes noves creences.




Arrelar-se al temps

Els roures comencen i acaben a l’arrel, però també a les fulles, amb art de bellugueig. Són esperit que es mou, sense canviar de lloc. I així, la resta d’arbres.
Lluís Calvo

Aprendre dels Arbres. Que ens surtin arrels del cap. I que allà on estem, on estimem, hi creixin flors. Aprendre a escoltar el ritme de la vida, no voler córrer, anar a poc a poc, clavant l’arrel lentament més fonda. Refer-nos de les pedregades. Esclatar d’alegria amb l’aigua regalada. Nodrir-se de la trencadissa de roques al pas de la vida. Sentir que som part de la terra, com un bolet que hi creix. El bolet neix d’una invisible i extensa xarxa de relacions. De simbiosis i florides amagades.

Protegir la vida com l’escorça abraça la saba, com la pell guarda el fruit. I fer llavors, perquè volin, perquè trobin la clariana enmig del bosc i es realitzin en la proesa de l’humus.Créixer com li plagui al vent, com vulgui la pluja. I aprendre a deixar anar i saber-se donar. Que la primavera arribi sempre amb la innocència de descobrir-se nou. Amb la timidesa de les primeres fulles.

Bellugar-nos en la quietud. Estremir-se amb un raig de sol enmig l’obaga. Amb pèls suaus a les fulles, empapar-se de la rosada fresca del matí. Amarar-nos de saó. Del brot tendre, fer-ne fusta. De la ferida, noves branques. Del moment oportú, les flors.

I, sobretot, aprendre a sentir-nos les arrels. Saber que pertanyem al lloc d’on som. I no a l’inrevés. Reconèixer que tot hi és perquè hi ha de ser, i que no hi ha res que no formi part del present. Tot està unit. Tot, ara i aquí. Com un regal únic i irrepetible. I profundament, a cada moment, cercar la llum i nodrir la terra que ens sosté. Que la vida vol viure. I la vida és sàvia. Així, potser, podrem arribar a intuïr el xiuxiueig de…

Text: Llunarbori 2018